Pare del dia, el sol dansa amb la lluna
Que era allavors esplèndida com ell
Sa cara, un temps, com ara no era bruna
Sos ulls guspirejaven
I era de raigs de l'alba son cabell
Parlaven de son garbó les estrelles
Los meteors retreien sa rossor
I, com esbart de cèliques abelles
Los astres festejaven
De son jardí l'enlluernanta flor

Al sentir-se lloar de tan ermosa
Esbalaïda deixà caure el vel
Amb què fóra llavors poncella closa
I un crit de meravella
Féu ressonar la cúpula del cel
Lo sol s'engeloseix, tira a sa cara
De ses antigues cendres un grapat
Que enterboleix sos ulls I l'emmascara
Astre es quedà la lluna
Mes sense llum, com un carbó apagat

Des de llavors, com una flor d'obaga
Rodant per les tenebres de la nit
Sempre la lluna pàl·lida s'amaga
De l'astre ermós del dia
Si el troba pels camins de l'infinit