Mira,
Surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure
I una llum plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu sembles tan tranquil•la.
I ens crido: “treu-te la disfressa i revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que ens estem perdent”.

Mira,
Tot ha anat segons el pla, quin exemple d’harmonia,
Això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies,
Si prens nota, crec que ens surt un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”observant-vos les mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem perdut”.

Mira,
Panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
Hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment”.

Mira
Com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta:
“amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “ja sé de què aneu i he perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”.