Campaneta daurada del meu carret de fira, cavallet de cartró de mig pam, tot pintat; havem caminat tant pels camins sense ira que ara ens cal reposar i agrair nostre fat. Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent a carregar amb palets el teu quadrant de fusta. Campaneta daurada, tu em sabies content. Ara em mena la gent i tothora tinc justa i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment. Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia tant si és bella com no –cavallet tot pintat, campaneta daurada–, i que us deixi al terrat.