Això que en diuen estar enamorat li toca a qui li toca. El més prudent s'hi pot quedar amorrat de quatre potes. Més d'un científic ho ha catalogat com una malaltia que es cura en contacte amb la realitat de cada dia. Els arbres amaguen el bosc, però és tan bonic que sembla mentida. Sempre és el primer cop i sempre deixa ferida. El qui ho pateix dóna per assentant que com aquella bruna no n'hi ha cap més, sense haver-les tastat una per una. Afirmaran, amb mirada de xai, que com aquella rossa no n'hi ha cap més, sense haver sortit mai de Saragossa. Es van perdent les proporcions. Només hi ha un tema de conversa. Es confonen les il-lusions amb el cul. I viceversa. Això que torna el ferotge manyac i el vell criatura té uns simptomes molt semblants a l'atac de calentura. S'atapeeix el cap. S'estova el cor. De l'infern al nirvana. Però té una cosa, potser, al seu favor: no s'encomana. Perquè això pugui prosperar no n'hi ha prou amb una parella. D'enamorats ho han d'estar ella d'ell i ell d'ella. El perseguim i ens persegueix, perquè de tant en tant funciona. És un instant, però aquest instant, només aquesta estona, és una traca que rebenta al pit. És emplenar l'eternitat.
És parlar amb Déu. Atrapar l'infinit. Això que en diuen estar enamorat.