Ara,
que sents les campanes
que avisen que els somnis
estan caducant,
ara,
que sents les campanes
que diuen que és hora
que un es faci gran,
ara,
que de cop i volta
els campaners semblen
posar-se d’acord,
ara,
que de cop i volta
sembla poca-solta
tenir el propi nord.
Sembla
que precisament
seria el moment,
l’hora de brandar
tota
la teva certesa
i deixar palesa
la seguretat.
Sembla
que tots els propòsits,
qualsevol idea
amb pes argumental
ha de
superar una prova
tan llega i tan tova,
aquest truc tan vell.
Fóra
la reacció de l’enze
si es deia el que es pensa
ara claudicar
i que
una brama amb malícia
ferís la fermesa
de la convicció.
Fóra
la clara evidència
que la presència
que has mantingut
era
sols una disfressa,
la muda caduca
de la joventut.
Mira
qui tiba la corda
que es penja i qui salta
sota el campanar,
són els
vençuts que en els altres
repics de campanes
es varen rendir
busquen
la teva renúncia
i així la vergonya
poder diluir.
Ara
que sents les campanes
que avisen que els somnis
estan caducant
branda
la sort irresolta,
la que t’adelera
i aquella fal·lera
que mai no et prendran.
Ets sol a casa i no és teu el millor moment
perdre per golejada ja té aquests abatiments
i cada vegada que encaixes un nou gol
serveix per veure que el partit no està resolt,
quin consol.
T’han vingut a treure del teu amagatall.
Preguntes esmolades d’espasa de doble tall.
Desarmat d’escut no és una bona ocasió
per respondre preguntes del milió
a traïció.
Què pretens? Què vols?
On et penses que vas?
Per què brandes dols?
Per què duus l’escarràs?
Qui t’ha conferit
legitimitat?
Qui t’ha tret del llit?
No estaves bé, abrigat?
Desoir el toc.
I això se’t presenta disfressat de venedor
d’excuses perquè arribis a la conclusió
que has aconseguit finalment el teu destí
t’hi pots instal·lar i no cal seguir
fent camí.